La Cura
“Cura sana, mal de rana, si no cura hoy, curará mañana”… Penso en escriure sobre la cura i aquest “mantra” de la Mare, del Pare i de la Iaia, és el primer que em ve al cap…
I d’aquí em surt que LA CURA SANA. Ens sana a un mateix i sana als altres.
Tenir cura d’aquell o aquella que ens acompanya des de que vam néixer i que sense dubte ho farà fins que marxem… nosaltres mateixos. Tractar-nos amb la mateixa cura que ho faríem amb un infant; un fill, un nebot… Com ens parlem, com ens alimentem, com posem els nostres límits…
Tenir cura de l’altre, del “prójimo”… Adoro aquesta paraula en castellà. Del llatí, “proximus”, el més pròxim, molt proper. Tenir cura doncs, de les nostres persones pròximes… Veure a l’altre com a altre, acompanyar-lo, ajudar-lo, fer-lo sentir que hi som.
I tenir cura de tot el què ens envolta, de la Natura, dels animals, de la VIDA, al cap i a la fi. Respectar i cuidar amb els nostres gestos, petits o grans.
És amb cura que sanem, és amb cura que ens fem bé els uns als altres i és amb cura que ens fem més amable el camí.
L’autèntica Cura brolla de dins del cor com l’aigua de l’Adou del Bastareny brolla d’aquelles cavitats al mig del Parc Natural Cadí Moixeró. I perquè sigui així, requereix de la nostra atenció, de la nostra humilitat, de la nostra generositat, empatia i solidaritat. Quan soc capaç de “sortir-me una estoneta de mi”, i mirar enfora, puc veure els altres, i puc sentir-me formant part d’un TOT. Així puc comprendre que tenint cura dels altres, estic tenint cura de mi.
L’autèntica Cura és equilibrada. La que polsa entre el donar i el rebre. La que és capaç d’observar si aquell gest el guardo a la llista dels “debe”, si em serveix per sentir-me necessària, important, indispensable… O si per contra, és un gest lliure d’Ego i omple l’Ànima d’Amor, Goig i Joia.
És aquesta Cura la que hem de cultivar, practicar i compartir. És aquesta la Cura que suposa un granet de sorra en “ser el canvi que volem veure al món”.
Una abraçada,
Cristina Patino.
